2n dia

Sort n’hi ha de que tenim aire condicionat a cada habitació del pis, sinó les nits serien insuportables. Crec que mai havia sentit en la meua pell tanta calor com aquí. Quan surtes al carrer és com si estiguesses entrant en un forn. Pareix mentira que encara no haigo agafat un constipat per culpa dels constants canvis de temperatura entre els edificis i el carrer.

Ahir pel matí haviem quedat en Shubham i Poliana per agafar el bus. Shubham ja fa uns dies que està per aquí i sap on estan les parades. El bus aquí és una mica diferent que allà. El bitllet individual del bus amb aire condicionat costa 2 yuans (20 cèntims). Sempre sol anar bastant ple de gent i resulta ser bastant agobiant. No sé com es deu poder sobreviure en un bus com aquests sense aire condicionat. Vam arribar una mica més tard de l’hora d’entrar. Dawid m’havia comentat que si no arribes puntual et poden arribar a descomptar uns quants yuans del sou. O siga que en els dies següents haurem de matinar encara una mica més.

Una vegada arribats a la feina el meu tutor m’havia d’acompanyar a la comissaria de policia per fer el certificat de residència. També vam aprofitar per comprar una targeta per al mòbil ja que em surt més a compte tenir un número xino. De seguida se’ns van fer les 11:15, hora de dinar! Crec que mai havia dinat tan pronte com aquí. A l’empresa hi ha menjador. És com una espècie de buffet lliure on pots agafar tot lo que vulgos. Vaig carregar-me lo plat de coses diferents, la majoria no sabia lo que eren però en general estava tot prou bo, us poso una foto en lo que vaig agafar. De postre hi havia síndria, una fruita bastant comuna per aquí ara a l’estiu. Com no, tampoc no hi podia faltar l’arròs! En un quart vam dinar però en teoria tenim una hora per a tornar al lloc de treball. I us preguntareu, quina és la meua feina aquí? Pos per ara m’hai passat lo dia d’ahir i avui escrivint per al blog. Només m’han dit que per ara he de preparar una exposició de com a mínim una hora parlant sobre lo meu país, costums, tradicions, història, etc. Estic començant a sospitar que no tenen molta feina per a nosaltres els estrangers. Ja verem com evoluciona al llarg dels dies.

A les 17:15 ens vam trobar a Katia i sa germana i ens van comentar si volíem anar a sopar a una teteria o “tea house”, ja que elles marxaven demà (avui) i volien despedir-se de la gent. Vam anar a casa, em vaig dutxar i vam agafar un taxi cap al destí. Els taxis també són barats. 20 minuts de trajecte ens van costar 20 yuans (2 €). La “tea house” és com un restaurant però per beure només et serveixen te. Això si, pots triar entre diferents tipus de te. Tots ells molt saludables! Si al dinar ja havia pogut comprovar la gran quantitat de menjar que podia triar, aquí la cosa és multiplicava per 10. També funcionava com un buffet lliure on ets podies servir el que vulguesses entre una infinitat d’aliments: fruits secs, fruita, ous bullits, rotllets fregits, tofu, sopes, arròs en verdures, fideus, carn de porc i fins i tot un cap de pato picant!. La veritat que és excitant vere tanta quantitat diferent de menjar. També us poso unes fotos on es pot apreciar la gran varietat d’aliments. Si en el dinar és menjava ràpid el sopar aquí era una altra història. Vam estar com unes 3 hores sopant! Finalment, al acabar, ja en la panxa plena vam sortir al carrer per a baixar lo menjar. La zona que ens trobàvem estava prop del famós llac de Hangzhou. Des de que vaig arribar tenia ganes d’anar-hi. Tot i estar fosc vaig poder apreciar la gran magnitud del llac. Espero tenir temps els dies vinents per anar a pegar voltes i disfrutar d’este escenari natural. Després de caminar un rato ens vam despedir de les brasilenyes i vam marxar cap a casa. Abans d’anar a dormir vaig aconseguir parlar en ma mare gracies al VoipBuster i després vaig intentar publicar l’escrit d’ahir amb èxit. El problema que em trobo és que no puc veure cap pàgina de blogspot. Ja sigui per la censura o ves saber. Si en els pròxims dies continuo tenint problemes miraré de publicar en algun altre blog. Ja vos aniré informant.

Au adéu!

1r dia

Ni hao a tothom! Ara que tinc un momentet i ja estic més o menys aposentat us comentaré, a qui li interesso, una mica com me va anar lo llarg dia d’ahir. Tot va començar a les 5 de la matinada del diumenge a Barcelona tot i havent fet la nit abans l’últim sopar en muns pares per tenir un bón record de la gastronomia catalana. L’avió sortia a les 7:20 del Prat i arribava a Heatrow a les 8:40 hora local on havia de fer transbordament per anar a Pu dong, l’aeroport de Shanghai. Estes 2 hores no van ser res comparades en les 11 hores de vol que m’esperaven després.

Només arribar a Heathrow es van fer evidents los farragosos controls de la policia. Vaig haver de treure el portàtil de la bossa, traure’m la corretja i fins i tot ens feien descalçar per passar pel detector de metalls. Un cop acabat l’estriptease em vaig dirigir a la terminal de vols internacionals. L’avió no sortia de Heathrow fins al migdia per tant vaig tenir temps de descansar una mica, pegar una volta per les botigues de la terminal i dinar. Per cert, me vaig un comprar un llibre de Irvine Welsh (l’autor de Trainspotting) que no coneixia en lo curiós títol de If You Liked School, You'll Love Work. Just abans d’embarcar vaig conèixer a Charlie d’Anglaterra. Charlie anava a treballar a Changzhou (no confondre en Hangzhou). Uns dies abans ens havíem posat en contacte mitjançant IAESTE (l’associació que m’ha donat la beca) ja que coincidíem en lo vol. Vam estar xerrant breument fins entrar a l’avió on ens vam separar ja que no teníem los seients junts. I ara ve la part més pesada.

Les 11 horetes d’avió mencionades abans fins a Shanghai. Menos mal que portava tot “l’equip de primers auxilis” preparat a la bossa: llibres, sudokus, la Rockdelux del mes de juliol, guia de Xina (moltes gràcies!!!, vau fer una bona elecció, és una guia completíssima), l’ ipod ben farcit de música, la PSP(ja sabeu que me’n recordo de vatros cada vegada que la tinc a la mà i jugo amb ella! J) i una bosseta plena de chupa-chups de maduixa i nata (gràcies Silvia!!). A més a més, per a passar lo rato, per les pantalles que havia a cada seient podies vere pelis i escoltar diferents canals de radio.

Després d’intentar passar el temps com vaig poder vam arribar a Pu Dong sobre les 8 del matí (les 2 a Catalunya). Només arribar ja em vaig donar compte que les coses eren diferents del nostre país. No havien quasi bé controls de seguretat i les maletes van sortir de la cinta amb molta rapidesa. Fora de la zona d’arribades estava esperant-nos la Michelle. Ella seria l’encarregada d’acompanyar a Charlie i a mi en bus fins a la estació central de trens de Shanghai. Abans però, vaig aprofitar per canviar uns quants euros per yuans. Una altra cosa que em va cridar l’atenció va ser la calor extrema que feia al carrer. Potser no se’n anava molt de la que pot fer per Barcelona però aquí la humitat es molt més alta i la sensació de xafogor és més intensa. Una altra cosa a destacar és la densa capa de contaminació que hi ha a sobre de Shanghai. Pareix que sigo boira, però en realitat és tota la merda suspesa en l’aire que produeixen els Shanghaians.

Al arribar a l’estació, la Michelle es va enterar que no sortien trens cap a Changzhou i que hauria d’acompanyar el Charlie a un altra estació. Em va dir que m’esperés a l’estació principal ja que el meu tren no sortia fins al cap de 2 hores. Així vaig fer-ho, vaig comprar-me una aigua i em vaig assentar al terra per descansar. És curiós que tot i ser una estació principal l’únic occidental que hi havia era jo i molts dels xinos al passar per davant meu em miraven en curiositat com si fos un espècimen raro.

Al tornar la Michelle vam estar petant la xerradeta fent temps fins a l’hora d’agafar lo tren. Parlava prou be l’anglès i vam estar parlant de temes relacionats amb l’idioma i els estudis. Al fer-se l’hora ens vam despedir i li vaig dir que quan vingués de visita a Shanghai la trucaria.

La distància que hi ha entre Shanghai i Hangzhou és d’uns 200km. Més o menys la distància entre l’Aldea i Barcelona en la diferència que aquí per sort no opera la puta Renfe: el bitllet només costa uns 5 €, els trens són còmodes i el viatge dura només una hora i quart, això si, sense cap parada intermitja. El viatge se’m va fer bastant curt i fins i tot vaig poder dormir.

Si ja me vaig ofegar en la calor de Shanghai, al arribar a Hangzhou el termòmetre del tren marcava 35º i només baixar vaig poder notar-ho en la meua pell. Ja me coneixeu i sabeu que em costa poc suar. Em va cridar molt l’atenció la estació de Hangzhou ja que estava molt plena de xinos i tot pareixia un caos. Entre mig d’esta marabunta de persones m’esperava el Jintao. Ell seria el meu responsable durant la meva estància a Hangzhou.

Va cridar un taxi, vaig carregar la maleta i ens vam dirigir cap a l’empresa on treballaré estos mesos. Durant el trajecte, em vaig quedar impressionat per la gran quantitat de gratacels que té Hangzhou, així com per la gran dimensió de la ciutat. Al arribar a l’empresa vaig veure que esta també estava entre els edificis alts amb uns 21 pisos d’altura. El Jintao em va portar davant la directora i vam començar a fer tot lo papeleo referent al contracte i les condicions en que estaria a l’empresa. Vam fer una volta pels diferents pisos i em va ensenyar a quina planta estaria, la 17. Una cop allí em va presentar a Dawid. Un tio de Polonia que també havia arribat aquí mitjançant IAESTE. Dawid seria el meu company de pis i de fet ja feia unes setmanes que hi vivia. Només parlant-li una estona ja es veia que era un persona extrovertida i simpàtica. Em va comunicar que aquella mateixa nit (ahir a la nit) farien una festa al pis per a celebrar el comiat de la Katia, una companya japonesa-brasilenya que treballava a Huaxin(l’empresa) i que vivia al mateix bloc de pisos. De primeres no sé si em va sentar molt bé esta noticia perquè estava molt cansat i necessitava dormir, però una festa és una festa i no s’ha de deixar passar!

Una estona després de parlar amb el Dawid el Jintao em va acompanyar al pis. La primera impressió que vaig tenir no va ser molt bona ja que lo pis està situat en una zona tancada on al mig està tot ple de merda (més endavant vos ensenyaré fotos). L’altre inconvenient és que es troba en un 6è pis i no té ascensor, o siga que vaig tenir que arrastrar la maleta de 26 Kg fins a dalt. Gràcies que el Jintao em va ajudar. El pis per dins no està mal. Té 2 habitacions, una cuina, un menjador i un lavabo. Dins de lo que cap està prou net i la cosa més important a destacar es que cada habitació té aire condicionat. Després de deixar la maleta vam baixar al carrer i vam anar a comprar algo de menjar per a casa. El Jintao em va ajudar a demanar les coses.

A la tornada al pis vaig començar a col·locar les coses de la maleta al seu lloc. Vaig pegar-me una bona dutxa i vaig intentar descansar per agafar forces per a la festa de la nit. Sobre les 7 va arribar el Dawid i a les 8 va arribar la resta de la gent. Em va presentar a la noia que s’acomiadava, la Katia, així com a la seva germana, la Iudi, i la resta de persones que hi havia. Entre ells estaven el Shubbam de India i una xica brasilenya, la Poliana, els dos treballadors de Huaxin. La festa va estar prou be, la Iudi havia portat de Brasil una botella de Casajha i van prepara-mos unes caipirinyes acompanyades de uns aperitius mig xinos mig brasilenys. Més interculturalitat impossible!

Després d’uns quants gots de Caipirinha hi havia qui anava més content del normal en especial un xino que es deia Jing Jang o algo paregut i la Katia que estava disfrutant dels últims moments a la Xina. Van decidir d’anar a un pub i jo em faig sumar a la sortida. Ja tindria dies per a dormir!. Vam agafar 2 taxis i ens vam dirigir al Black or White, un pub on punxaven música negra i R&B. Allí vam beure, vam jugar al futbolí i vam ballar. Personalment em vaig quedar embobat mirant com es menejaven la Katia i la Iudi demostrant les seves arrels brasilenyes. Cap a les 2 vam tornar a casa i vaig posar-me de seguida al llit per a domir unes 5 hores ja que avui m’havia d’aixecar a les 7 per entrar a treballar a les 8:15

Com podeu vere, no estic patint molt encara, i crec que les coses pinten bastant bé. Ens successives ocasions ja us aniré contant més contes xinos. No crec que siguin tant extensos com el text d’avui però espero que sigon encara més sucosos!

Mos veiem!

Zaijian!